Abans de començar la recepta, m’agradaria fer un apunt. Cadascú, a la seva aula, pot variar els ingredients, i el sabor, en fer el tast, sempre serà diferent. De gustos i paladars, n’hi ha tants com persones, i per això el meu no serà com el teu, estimat lector.

​

Primer de tot, des de la meva experiència com a tastadora experimentada, recomano arreplegar els ingredients bàsics: aquells que constitueixen la base i que són fonamentals, tot i que sovint els tenim molt interioritzats. Necessitem un bon sac de vocació i de dedicació, així com un grapat de seguiment present. Hem d’evitar, altrament, passar-nos amb les mesures, ja que, en excés, aquest acompanyament pot esdevenir pesat, asfixiant i aclaparador.

Seguidament, hem d’afegir un polsim de confiança. Cal vigilar molt amb les quantitats d’aquest ingredient, perquè, si ens en falta, es pot acabar teixint una relació massa distant i freda; però, si tal volta ens excedim, la visió d’adult referent pot acabar essent la d’un simple company més. L’alumne s’ha de sentir còmode i prou capaç d’explicar les angoixes i els neguits, sense caure en la confusió ni perdre els papers.

​

Finalment, la cirereta del pastís s’ha d’incorporar segons el gust personal. Alguns prefereixen aromatitzar el plat amb un estil més propi: bromes col·locades de tant en tant, dinàmiques interessants… Altres, en canvi, no hi inclouen res per por de no seguir les instruccions al peu de la lletra.

​

Al capdavall, el dia a dia i la quotidianitat couen a foc lent els components, creant una barreja imperfecta i alhora humana. Serà la flama del fogonet de gas, juntament amb una bona predisposició per part de totes dues bandes, allò que donarà el toc final al guisat. Com tot a la vida, el bon tutor no és res més que una qüestió de perspectiva, igual que el gust: tan subjectiu i variable.