Xavier Bonastre: “La vida és un gran regal i jo visc de propina” 

Entrevista a Xavier Bonastre, periodista de TV3, escriptor i antic alumne de la promoció 1979, amb motiu de la celebració del 76è Dia de l’Antic Casp.

GEMMA BRUNA 

MARC VIZCARRO

logo rodo antics casp copia.png

ANTICS ALUMNES

Hi ha persones que xerren pels descosits, però aquesta premissa es compleix sobretot si han triat el periodisme com a professió. El periodista d’esports Xavier Bonastre (Barcelona, 12 de març de 1961), antic alumne de Casp (Promoció de 1979) no n’és una excepció.

Enguany ha estat el protagonista de l’acte que el dijous 7 de novembre va donar el tret de sortida a la celebració del Dia de l’Antic Alumne de Casp, que al dia següent va prosseguir amb el retrobament de promocions que celebraven els 10, 25, 40 i 50 anys de la seva sortida de l’escola.

Si en aquest cas, des de l’Associació d’Antics Alumnes es va decidir convidar a Xavier Bonastre no va ser només per la seva faceta de periodista de TV3, escriptor i antic alumne, que també, sinó per parlar d’una experiència colpidora. Ara fa poc més d’un any, el popular periodista va partir una oclosió intestinal que el va dur a estar diversos dies en coma induït i a sentir-se a les portes de la mort.

El nostre convidat ho va explicar en el marc d’una entrevista realitzada per la periodista Gemma Bruna, també antiga alumna de Casp (promoció de 1994), amb qui va intercanviar, en un format participatiu, les seves reflexions al voltant del títol “Caure i tornar-se a aixecar. Una experiència vital”.

En el teu blog, on vas narrar la teva experiència, dius,  “jo mateix em vaig donar per acabat. Per mort. Literal. Però no era la meva hora i he tornat”. Et fa por morir?

En aquell moment, explico que buscava la llum blanca, però recordo que ho vaig processar, internament, com quelcom normal. Em deia: “hi haurà una porta i quan tot això s’acabi la passarem i ja està”.

 

És sorprenent que parlis de la mort amb aquesta naturalitat! Se’n parla tan poc encara!

Una assignatura per aprendre a abordar la mort a les aules no estaria gens malament!  En la nostra cultura costa abordar la mort, encara, perquè és un tabú. En el meu cas jo ja tinc contractat el meu funeral i em sembla una prova d’amor cap a la meva família, perquè sé que els estalviaré molts maldecaps. Oi que planifiquem les vacances, la feina i la jubilació? Per què no planificar com vols que sigui el teu comiat? Si la mort forma part de la vida perquè no organitzar el final i que sigui el més potent possible?

 

Des de 1997 has fet 55 maratons i 775 curses. Correr és per a tu el motor que et va ajudar a sortir-te’n?

Quan jo portava només un dia a la unitat de semicrítics de l’hospital i m’havia engreixat 20 quilos de pes, una infermera em va obligar a fer petites maratons. El primer dia, amb la seva ajuda, vaig anar des del capçal al final del llit. Ella em va obrir els ulls i així de mica en mica vaig començar a recuperar la mobilitat i la salut. L’esport em va permetre fer-ho possible!

 

Ara ets més vital que abans?

Si es pot considerar una persona més vital la persona que ha vist la mort d’a prop, doncs potser sí. Ara considero que la vida és un gran regal que tenim i aleshores cal aprofitar-la al màxim i fer-ho el dia a dia. Ja no era gran amic de planificar coses a llarg termini, però ho sóc menys. A vegades penso d’aquí dos mesos ves a saber! Jo visc de propina perquè m’ha passat el que m’ha passat. Però abans també ho sentia així. De fet hi vivim tots, perquè no existeix el passat ni el futur, existeix el present, sempre. El passat és un record i el futur no existeix.

 

En què t’ha fet canviar aquesta experiència?

Des que vaig patir aquesta segona oclosió intestinal, que em va fer viure aquesta situació tan límit, a casa ens diem molt més que ens estimem que abans. Dir-se les coses és bo perquè la vida és finita i mai sabem què pot passar. És veritat que des d’aleshores he participat en noves experiències, potser pensant més en les altres persones, com la cursa de muntanya que he fet recentment juntament amb d’altres corredors i acompanyat en Pol Molinos i el seu pare, en Toni, a fer realitat que el seu fill, afectat d’una malaltia minoritaria que el manté en una cadireta de rodes, pugués arribar a la meta. I va ser increïble! Entre tots ho vam fer possible.

 

A ser resilient s’educa a l’escola, a casa o s’hi neix?

Suposo que de tot una mica, però ara sé que si enlloc d’anar a Casp, els meus pares haguessin triat una altra escola per a la meva educació, hagués estat molt diferent.

© Jesuïtes Casp

  • Facebook - Black Circle
  • Twitter - Black Circle
  • Instagram - Black Circle